La llei és un sistema de pesos i contrapesos, en què el dret de les persones acaba allà on comença el dret dels altres.

El dret és producte de la civilització humana, aliè a la natura, pura convenció, es tracta de l’autoregulació dels éssers humans per a facilitar la seva convivència. Es un pacte de no agressió: és la civilització mateixa.

La nostra Constitució encomana als poders públics que promoguin i tutelin l’accés a la cultura a la que tots tenim dret. Aquest dret es recull a l’article 27 de la Declaració Universal dels Drets Humans, al seu primer apartat que diu: “Tota persona té dret a prendre part lliurement a la vida cultural de la Comunitat, a gaudir de les arts i a participar en el progrés científic i en els beneficis que en resultin”.

Aquest dret de l’èsser humà a participar en els beneficis culturals, no es concreta en un objecte específic, sinò que és una disposició oberta dirigida a totes les persones respecte de la producció cultural en general i, per aixó, es concreta més bé en una obligació establerta als poders públics: facilitar l’accés a la cultura de la ciutadania és un dels principis rectors de l’acció de l’Estat que ha d’orientar les seves mides legislatives i d’acció social.

Per la seva part, el dret d’autor, la propietat intel.lectual dels creadors, també està recollida a l’Article 27 de la Declaració Universal, al seu segon apartat que diu: “Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials que li corresponguin per raó de les produccions científiques, literàries o artístiques de les que sigui autora”.

Aquest dret que té l’èsser humà a la protecció dels seus interessos morals i materials i que neix de la condició d’autor, és un dret que correspon a cadascú individualment i que es concreta, en el cas de cada autor, amb relació a l’obra realitzada per sí mateix, de manera que solament l’autor pot autoritzar l’ús d’allò creat.

Aquest dret, igual que el dret de propietat privada, és un dret de ple domini de l’autor sobre la seva obra i, com aquest, es troba protegit a la Constitució.

El dret d’autor igual que el dret de propietat, no són drets absoluts i poden limitar-se per raó d’interès social.

Els límits al dret d’autor solament es poden establir per a atendre a aquesta funció social i com que en el cas de la propietat privada, aquesta limitació tan sols té cabuda per causa justificada d’utilitat pública i ha d’anar compensada mitjançant la corresponent indemnització, tal i com estableix l’article 33 de la nostra Constitució.

Un bon exemple d’aquest joc de pesos i contrapesos, ens el dóna la Llei de Propietat Intel.lectual als articles 31 i 25, respectivament. Així, l’article 31 estableix un límit al dret de reproducció reconegut a favor dels autors, permetent a tots els ciutadans la lliure reproducció de les obres a les que hagin accedit legalment per a ús estrictament privat i no lucratiu.

Amb aquesta mesura, el dret d’autor resta limitat per una causa justificada d’utilitat pública: el lliure accés a la cultura, reconegut al primer dels apartats de l’article 27 de la Declaració Universal.

Però, tal i com deiem, aquesta limitació ha de ser compensada mitjançant la corresponent indemnització i aixó és el que ve a establir l’article 25 de la Llei de Propietat Intel.lectual que determina una remuneració que compensi als autors per la reproducció de les seves obres per a ús privat.

Es tracta de la anomenada comunament “Remuneració compensatòria per còpia privada”.

Gràcies a aquesta remuneració, VEGAP ha pogut crear la seva Fundación Arte y Derecho i a travès d’ella desenvolupar les seves múltiples activitats assistencials i promocionals en benefici dels creadors visuals.